Fora era de nit i feia fred. La Maria, la Ceci i jo érem a dins de l’habitació de tova amb els nens. La Nuenna i l’Ahmed havien marxat. Els petits dormien.
No podíem veure la tele ni escoltar música perquè la bateria podia dir prou en qualsevol moment així que, tapades amb les mantes, van començar a parlar. La Lab explicava històries de por, com les nostres de l’home del sac o de les bruixes que volen amb escombres.
Deia la nena, que al Sàhara és perillós sortir les nits de lluna plena perquè hi ha persones que es transformen en gats, molt grossos, sense cua i amb els ulls vermells.
Si els mires o els parles et roben l’ànima, llavors emmalalteixes i et mors. Com la vella llegenda dels homes llops o com la dels vampirs, pensava. Totes les cultures tenen històries esfereïdores al seu imaginari col·lectiu.
No sóc gens partidària de fer por als infants ni d’explicar-los contes d’aquest tipus, m’estimo mil vegades més la Blancaneus o la Bella dorment.
De primer vam començar a riure. Jo, molt racional, els objectava que això era impossible que un gat és un gat i un home, un home i que, tot plegat, només eren contes de velles i supersticions sense cap base real.
L’Abdu i la Luara s’hi van afegir, dient-nos que aquestes persones-gats no els agradava ser així però que no podien evitar-ho, que una vegada algú va tirar una pedra a una d’aquestes bèsties i l’endemà al matí un home d’una altra daira va aparèixer amb una ferida al cap. Que era veritat i que hi havia gent que ho havien vist.
Vinga! Això són mentides i falòrnies, continuava jo en un intent de desmuntar en un minut allò que havia arrelat durant generacions.
A Catalunya i a Espanya pot ser que no sigui veritat però això és el Sàhara, va dir l’Abdu, i aquí passen coses que tu no saps, però són ben certes i si no t’ho vols creure li ho preguntes al pare, ja ho veuràs.
Per un moment vam restar en silenci. Llavors a fora, al pati, es va sentir un miol molt estrany i després un altre. No sóc una persona poruga però aquell so em va fer posar la pell de gallina. Sota la llum de la lluna, la silueta d’un gat enorme es dibuixava sobre el petit mur de tova. Ens miràvem sense saber què fer, la Luara feia gests perquè no parléssim ni el miréssim.
Finalment, van sortir el nen, l’home de la casa, i la Ceci i el van fer fora a cops de pedra.
No t’amoïnis, em va tranquil·litzar l’Abdu, aquest tenia cua, la qual cosa ens va provocar grans riallades i algun comentari, en català, pujadet de to.
Em va venir al pensament allò que sempre deia l’àvia: hi ha més coses al cel i a la terra de les que podem veure.
I sí, ho admeto, vaig tenir molta por per un instant, al cap i a la fi érem el Sàhara, era de nit i hi havia lluna plena.
Fins aviat.