Hi ha vegades que sembla que no hi ha paraules, que s’han acabat, que no tens res a dir. El flux del bloc s’estronca i es queda aturat en un dia qualsevol. Sembla que ja ho hagis dit tot sobre tot i que les fonts s’han assecat. Llavors vas i agafes en préstec les paraules, els versos o les fotos dels altres.
I de sobte un moviment, un somriure o una conversa torna a omplir el brollador
Això m’ha passat aquests darrers dies.
Ahir vaig escoltar el darrer podcast de l’amic Pep. Parlava del Sàhara amb el Fran, l’autor de Caminando en el desierto. Avui he tornat a escoltar-los a tots dos amb el cafè a sobre la taula tot prenent notes.
Començaré pel final.

El Pep comentava que en el seu darrer viatge als Campaments havia notat una certa desmoralització, una mena de sensació d’aclaparament pel fet de que els sahrauís de les zones ocupades havien agafat més protagonisme arrel de la intifada que els propis refugiats que han passat tota la vida a la hamada algeriana i que aquesta desmoralització també se’ns encomanava als cooperants. - “Cadascú supera aquests moments com pot o com sap”, responia en Francisco.
Tots estem d’acord que la lluita pacífica dels sahrauís dels Territoris Ocupats és la protagonista de nombrosos espais a la xarxa. Tothom o gairebé, parla de la lluita dels activistes. Les notícies es repeteixen i es van estenent com “taca d’oli”, com comentava el Pep. Ja fa temps que en aquest espai he deixat de reproduir-les i no és que no els admiri o no reconegui el valor i el coratge de tots aquells que, dia rera dia, s’enfronten als seus botxins sense cap altra arma que el seu convenciment i les seves mans nues.
He copsat aquesta calma tensa dels Campaments, he notat que la paciència està a punt d’acabar-se. Però també he vist l’orgull a la mirada dels refugiats quan parlen de la Minetu, de la Sultana, del Dadach, del H’mad. I també he sentit l’escalfor d’un caliu d’esperança: en els ulls de l’Ahmed quan va veure el seu país, el seu barri, casa seva, plens de banderes polisàries, en la veu de la Lekhaila quan em pregunta si conec l’Aminetu Haidar o si he vist mai la Sultana.
Poden estar separats per un mur de sorra, pels filats o per les mines però tots formen part d’un sol Poble que lluita com pot per la seva Llibertat.
I sí, de vegades em pregunto de què serveix tot això que fem de les vacances o dels projectes d’escoles bressol o de les Caravanes, si lluitem per una Causa o només posem pegats.
No hi ha camins els fem tot caminant, no sabem res del futur, l’hem de construir des del present, no serveix de res especular sobre què hauria passat si... no podem tornar endarrera. Només podem tirar endavant amb solidaritat, compromís i amb molta fe.
Hi ha molts camins per arribar al mar. Quan les meves forces sembla que flaquegen les retrobo, sempre, en les mirades dels nens, dels meus fills.
Potser per camins diferents, però tots acabarem arribant-hi. Ens veurem al Sàhara lliure.