Després d'uns dies d'absència torno a ser aquí escrivint en un nou ordinador: un MAC que el Joan ha volgut regalar-me perquè sabia que me'n vaig enamorar la primera vegada que el vaig veure a casa de la filla Cecília. La veritat és que encara vaig una mica perduda i hi ha algunes coses que no sé per a què serveixen. Espero que la filla i el gendre me'n facin cinc cèntims.
He estat malalta: vaig tenir una crisi de vertigen i després, quan el món va parar de moure's al meu voltant, va seguir una inestabilitat que només em permetia caminar agafada del braç del Joan. Ara per si amb això no n'hi hagués hagut prou he enxampat el virus del grip. Així que m'alimento amb brou calent, sucs de taronja y de llimona amb mel i molt llit i sofà.

M’estic rumiant agafar el tren i anar-me’n cap a Albacete per veure la Lidhia. La van intervenir el dia 24 i el 29 ja era a casa. Aquests infants són forts i soferts. Ningú l’ha sentit queixar-se. Quan li vaig preguntar com estava, la resposta va ser la de sempre: estic molt bé.
Estic molt contenta per ella i per la seva família. Finalment han pogut respirar tranquils.
Si tot va bé la nena tornarà cap a casa aquest desembre.

Ja fa molts anys, tota una vida, molts sahrauís van fer el camí de l’èxode cap a l’Hamada algeriana.

Llegeixo a El Periódico una carta al director d’una noia de l’Hospitalet que va presenciar una escena a les Festes de la Mercè. Aquest any a Barcelona s’ha fet una celebració del Ramadà amb estands dels diferents pobles que celebren aquesta festa. Hi ha hagut música, gastronomia...etc. L’Aranzazu parla d’una haima Sàhara-Maroc i d’un grup musical que en un moment determinat es va embolcallar amb la bandera vermella i van cridar Sàhara marroquí. La noia es va indignar i va marxar cap a casa. Diu que va tenir moltes ganes de respondre Sàhara lliure! Però no ho va fer per a no provocar un conflicte.

Dies enrere vaig veure la pel·lícula Match Point dirigida pel genial Woody Allen.
Comença dient que en un partit de tenis si la pilota toca la xarxa hi ha una fracció de segon que no saps on anirà. Pot ser que caigui cap al teu camp i perdis o pot succeir que caigui en camp contrari, llavors guanyes. Tot depèn de la sort.
El film és tan genial perquè no s’acaba a la manera convencional, sinó que pel capritx de la sort, el dolent viu feliç i es menja l’anís.

Una vegada un company em va preguntar si em creia de veritat que els sahrauís ho aconseguirien.
Sí, ho crec fermament. Si no ho cregués no estaria en “aquesta història”.
El problema del Sàhara no és humanitari ni de violació dels Drets Humans. La situació d’exili als Campaments i la manca de llibertats a les zones ocupades són una conseqüència d’una injustícia política. Aconseguir ajut humanitari o la denúncia de la situació dels DDHH al Sàhara Occidental, tot i ser imprescindible per a la Resistència, no solucionarà el problema.

Les Nacions Unides han prescindit de Peter van Walsum i ell, abans de que les seves opinions deixin d’interessar i cansat de contenir-se, explota des de El País com la traca final en un gran castell de focs.
No crec que aquest article estigui dictat des de l’honestedat ni des de la imparcialitat. El problema del Sàhara, ens diu, és un problema insoluble. Si tingués una solució jo l’hauria trobada. De tota manera ha conservat la fe en que amb voluntat política el contenciós s’arranjaria. No es pot dir que l’holandès pequi de modèstia, sort que encara conserva la fe.

La foto és del amic Antonio. Del àlbum en blanco y negro.

Hi ha vegades que sembla que no hi ha paraules, que s’han acabat, que no tens res a dir. El flux del bloc s’estronca i es queda aturat en un dia qualsevol. Sembla que ja ho hagis dit tot sobre tot i que les fonts s’han assecat. Llavors vas i agafes en préstec les paraules, els versos o les fotos dels altres.
I de sobte un moviment, un somriure o una conversa torna a omplir el brollador
Això m’ha passat aquests darrers dies.