Aquests darrers dies han estat durs. S’han acabat les vacances en pau. Els nens han marxat, ja són amb els seus.
Compres de darrera hora, maletes que pesen massa que has de fer i desfer un munt de vegades per ajustar-te al pes establert.
Per què és tan difícil dir adéu?
Ens passem la vida acomiadant-nos i mai no ens hi acostumem.Fins aviat.

La Bakina i una amiga? a la manifestació d'ahir
El Mohamed, el nostre Mohamed, a la Plaça de Palau

La dona de l’entrada d’ahir es diu Jatra. La conec molt bé perquè és l’àvia de la Lab i de l’Abdu, la mare de la Nuenna. Els nens li diuen Amma.
No sé quina edat té, li calculo la meva, poc més o menys.
Fa 33 anys va viure l’èxode i els bombardeigs a Umdraiga en els que va perdre el braç dret. Ha vist morir el seu fill gran. Només n’hi queden tres: el Minno, la Nuenna que viu a pocs metres de la seva haima i la Fatma, la més petita, que és a Itàlia perquè va tenir una greu malaltia.
La Lab en té cura, viu amb ella. Quan venia a casa, m’explicava que els nens de l’escola li retreien que sa mare era molt vella. La nena responia que era l’àvia però els seus companys no li feien cas.

Ja fa temps vaig veure un documental en el qual un home sahrauí explicava el significat de la paraula hamada. Significa altiplà en el que l’erosió s’ha emportat la sorra. Sol ser pedregós, molt àrid i escombrat pel vent.

Fora era de nit i feia fred. La Maria, la Ceci i jo érem a dins de l’habitació de tova amb els nens. La Nuenna i l’Ahmed havien marxat. Els petits dormien.
No podíem veure la tele ni escoltar música perquè la bateria podia dir prou en qualsevol moment així que, tapades amb les mantes, van començar a parlar. La Lab explicava històries de por, com les nostres de l’home del sac o de les bruixes que volen amb escombres.

Hi ha dos regals, d’entre els molts que ens ha fet la nostra família, que aprecio d’una manera especial.
Un és una safata del te. Havia pertangut a la família durant tres generacions i va fer el camí de l’èxode amb ells.
L’altre és una haima petita. La va portar l’Abdu, un estiu, junt amb les instruccions per a muntar-la. La van cosir la Nuenna i les seves amigues.

El dissabte passat vaig rebre una trucada des dels Campaments. Era l’Ahmed que després de saludar em va fer una pregunta a la qual no vaig saber respondre. La veritat és que em va agafar desprevinguda:
-¿Qué se dice sobre el Sáhara?
I jo que podria respondre? Que el projecte de Vacances en Pau surt en una revista del colorín? Que no fa gaires dies a la 2 va sortir un reportatge sobre els poetes sahrauís? Que ahir en una sèrie de TV3 van esmentar els Campaments?
Ell no coneix ni l’Ana Rosa ni sap del Ventdelplà. Segurament sap qui és el Bahia M. Awah i pot ser que el conegui personalment i tot, al final són de la mateixa edat i van estar tots dos a la mateixa guerra.

Tot el matí que plou. La mare natura sembla que s’ha compadit de les plantes assedegades, polsoses i groguenques. L’aigua regalima pels vidres i canta en arribar a terra.
El gessamí , el baladre, els pins i l’olivera del pati estan contents. Plou i l’aigua fa bombolles als tolls, senyal de que té ganes de ploure, diuen els vells.

L’amic Pep en el seu blog diu que fem com si el debat no hagués tingut lloc i després parla d’anuncis o de propaganda electoral. A part de que crec que tota aquesta parafernàlia no serveix de res, coincideixo amb ell de que el PSC no ha estat gaire afortunat. Però no vull parlar d’eleccions, ni de debats, ja se n’ha parlat prou i encara tot allò que ens queda! sinó de militants, simpatitzants i votants. Des de les formacions esquerranes s’ha llançat el missatge de que aquestes eren les dipositàries de tots els valor de progrés i de solidaritat.