Aquests darrers dies han estat durs. S’han acabat les vacances en pau. Els nens han marxat, ja són amb els seus.
Compres de darrera hora, maletes que pesen massa que has de fer i desfer un munt de vegades per ajustar-te al pes establert.
Per què és tan difícil dir adéu?
Ens passem la vida acomiadant-nos i mai no ens hi acostumem.Fins aviat.

Punxeu a sobre les imatges per a veure-les més grans i per llegir el text

Ahir va ser un dia molt calorós. A la tarda vam anar a les piscines públiques i ens les vam trobar envaïdes per una colla de mal educats que no respecten les mínimes normes de convivència i es pensen que estan sols al món. Vaig haver de conformar-me amb un bany curt i després amb la dutxa. Mentre la nena nedava a l’altre extrem de la piscina, allunyada d’aquella colla de brètols, jo llegia a l’ombra d’una acàcia
Per tornar a casa hem de passar pels jardins situats a la vora de les instal·lacions esportives. Ens vam trobar amb molts marroquins, alguns establerts aquí i d’altres passavolants, arribats per la recollida de la fruita. Tots els nens sahrauís els reconeixen de lluny i no només per la manera de vestir. La Lekhaila em va dir:

Fa uns dies el Juan Luis, un blocaire del grup de lectura del Quixot, em va deixar un comentari adreçant-me cap a un post : La Hucha.
Explica la seva experiència amb una nena sahrauí que tenien acollida uns amics seus. És una història tendra i emotiva que reflecteix molt bé la manera de ser d’aquests petits fills dels núvols.
Mentre l’anava llegint pensava en la Lab.
Cada tarda anàvem a la piscina i en acabar el bany sempre tenia lloc el mateix ritual: la compra d’un gelat al bar del recinte.

Un xiquet atractiu, un guaperes, vestit amb camisa de marca, texans de marca, sabatilles de marca, amb el cabell arrissat i engominat ensenyant calçotets del Calvin Klein. Això seria un retrat robot, més o menys. En un despatx de disseny, darrera una taula de disseny amb un portàtil Mac a sobre. Tot molt com “il faut”, menys les seves paraules.

Avui volia parlar del cap de setmana, és a dir: traduir el post de l’altre blog i penjar l’entrada. Però resulta que la Merche Pallarés m’ha deixat un comentari: a El País hi ha una carta al director que parla del Sàhara: Carta sin sello.Tots aquells que hem tingut relació amb els sahrauís n’hem rebut d’aquestes cartes. Vénen en sobres aeris o en normals tancats amb cinta adhesiva o esparadrap. No només no porten segell sinó que, de vegades, no porten cognoms.

Que la Lekhaila és una persona especial ho sabem des de fa temps. Potser des de la primera vegada que la vam veure a l’any 2003, quan no aixecava dos pams del terra. Plorava desesperadament cridant la seva mare: Magli, Magli, Magli!!!. Vaig pensar que era molt petita i que li costaria adaptar-se mentre entre tots intentàvem calmar-la.
Llavors no sabia que la vida ens la portaria fins a casa i que l’ompliria de Sàhara, de rialles, de converses...

Al dimarts a la nit vaig poder parlar amb la Lidhia. Em va trucar una noia i em va preguntar si havia tingut mai nens sahrauís, que allí tenia una nena que, amb insistència, li donava un paper amb tres números de telèfon, entre ells el de casa.

La Lekhaila ahir al bar
La Lidhia a les dunes

He llegit el darrer post que el Pep ha pujat al seu blog. Vull agrair-li dues coses, la primera que faci menció a la feina del Joan i els seus, a la del Jordi i a la de la Susanna que amb la seva dedicació van fer que tot rutllés en l’arribada dels infants. La segona que parli d’uns quants que no mereixen ser a la xarxa solidària perquè això demostra que no són paranoies meves.
Fa un temps vaig escriure un article titulat: la quinta columna. En aquella ocasió feia referència als sahrauís.

Ja els tenim aquí. Els infants sahrauis ja són amb les seves famílies acollidores. Han estat tres dies i tres nits plens d’emocions, feina i cansament però ha valgut la pena.
Els que éreu allí i ho vau veure ja sabeu que em vaig emocionar molt. No sóc de llàgrima fàcil ni ploranera. Mai no ho he estat però aquest any, quan no esperava cap infant, la vida em va donar la sorpresa. Ha vingut la nena!
Va baixar de l’autobús cansada, els cabells coberts amb un mocador, el somriure a punt i les llàgrimes als ulls.
Quina abraçada ens vam fer quan vam veure que sí, que era ella, la nostra Lekhaila!
Benvinguts tots. Gràcies a totes les famílies que compartireu l’estiu amb un infant del desert.

Llegeixo a El Pais que una dona del Sàhara ha recuperat la seva filla, després de dos anys de litigi.
Aquesta és una altra cara de les Vacances en Pau. Tots aquells que hi hem treballat coneixem algun cas semblant.

Hi ha persones que parlen malament del projecte de les Vacances en Pau. Coneixen la iniciativa i hi han treballat. Ara, de sobte, hi estan en desacord. Les objeccions son d’allò més variades: l’edat dels infants, que no es respecten els criteris... etc.
Aquest projecte és diferent dels altres. Si es construeix un edifici es pot exigir que les obres s’ajustin al pressupost i als plànols. Però els nens no són maons de tova ni les seves mares arquitectes ni aparelladors.
Si fem cas a la lletra potser hauríem de donar la raó als detractors. Si fem cas de l’esperit la cosa canvia.