Avui he estat tot el dia intentant escriure un post. N’he començat uns quants i els he esborrat. Hi ha dies que sembla que no pots escriure ni dues frases seguides amb sentit. Tinc la pantalla en blanc al davant i només puc pensar en una paraula: mariatonta.
En el darrer viatge als Campaments vam arribar de nit. La Fati es va despertar amb tot l’enrenou de l’arribada. Quan vam dir: aquesta és la Maria, la nena, que no parla ni un borrall de castellà, va i ens diu: mariatonta.
Ens vam quedar desconcertades mentre el seu pare es moria de riure. Vaig pensar que la nena ho havia après de les criatures que havien vingut de vacances.

D’aquell viatge del 2001 tots recordarem per sempre més l’hospitalitat de la família de Tifariti que ens va acollir a la seva haima.

Estava escrit que aquell viatge del 2001 estaria ple d’incidències.

La Ceci m’ha fet recordar del viatge que vam fer al desembre del 2001. Vam tenir molts contratemps.

LA MARIA I ELS SAFARIS La Maria és una noia jove, activa i nerviosa. La vaig conèixer a la feina. El primer que vaig pensar quan vaig parlar amb ella va ser: osti, quina empenta, estudia a la Universitat una carrera no gens fàcil i a sobre té temps per treballar tot el cap de setmana. I a més, ho porta amb bon humor.
A poc a poc ens vam anar coneixent i vaig descobrir que li encanta viatjar i que és força aventurera i gens poruga.

Les escoles dels Campaments commouen.

Una vegada al mercat em vaig aturar un moment davant d’un bol de fusta. Vaig parlar una mica amb el venedor. Em va explicar que els artesans els feien buidant el tronc d’un arbre que anaven a buscar molt lluny, al desert.

Va arribar a la haima un dia ennuvolat i ventós. Anava completament tapada amb la melfa, només se li veien els ulls dolços i immensos. La Cecília fou la primera que la va reconèixer entre crits, rialles i alguna llàgrima involuntària. En destapar-se, vam veure que portava el seu fill. Una criatura preciosa d’uns 5 mesos que havia nascut a Lleida. Era la Toufa, una monitora que havia arribat a l’estiu i s’hi havia quedat fins al novembre per a protegir el nen de la calor. No sé com es va assabentar de que érem a l’Aaiún.

La dona de l’entrada d’ahir es diu Jatra. La conec molt bé perquè és l’àvia de la Lab i de l’Abdu, la mare de la Nuenna. Els nens li diuen Amma.
No sé quina edat té, li calculo la meva, poc més o menys.
Fa 33 anys va viure l’èxode i els bombardeigs a Umdraiga en els que va perdre el braç dret. Ha vist morir el seu fill gran. Només n’hi queden tres: el Minno, la Nuenna que viu a pocs metres de la seva haima i la Fatma, la més petita, que és a Itàlia perquè va tenir una greu malaltia.
La Lab en té cura, viu amb ella. Quan venia a casa, m’explicava que els nens de l’escola li retreien que sa mare era molt vella. La nena responia que era l’àvia però els seus companys no li feien cas.

Fora era de nit i feia fred. La Maria, la Ceci i jo érem a dins de l’habitació de tova amb els nens. La Nuenna i l’Ahmed havien marxat. Els petits dormien.
No podíem veure la tele ni escoltar música perquè la bateria podia dir prou en qualsevol moment així que, tapades amb les mantes, van començar a parlar. La Lab explicava històries de por, com les nostres de l’home del sac o de les bruixes que volen amb escombres.