Personal
ELS HAN ROBAT LA TERRA
Ahir va ser un dia molt calorós. A la tarda vam anar a les piscines públiques i ens les vam trobar envaïdes per una colla de mal educats que no respecten les mínimes normes de convivència i es pensen que estan sols al món. Vaig haver de conformar-me amb un bany curt i després amb la dutxa. Mentre la nena nedava a l’altre extrem de la piscina, allunyada d’aquella colla de brètols, jo llegia a l’ombra d’una acàcia
Per tornar a casa hem de passar pels jardins situats a la vora de les instal·lacions esportives. Ens vam trobar amb molts marroquins, alguns establerts aquí i d’altres passavolants, arribats per la recollida de la fruita. Tots els nens sahrauís els reconeixen de lluny i no només per la manera de vestir. La Lekhaila em va dir:
Delicious
Digg
Meneame
TechnoratiEL GELAT
Fa uns dies el Juan Luis, un blocaire del grup de lectura del Quixot, em va deixar un comentari adreçant-me cap a un post : La Hucha.
Explica la seva experiència amb una nena sahrauí que tenien acollida uns amics seus. És una història tendra i emotiva que reflecteix molt bé la manera de ser d’aquests petits fills dels núvols.
Mentre l’anava llegint pensava en la Lab.
Cada tarda anàvem a la piscina i en acabar el bany sempre tenia lloc el mateix ritual: la compra d’un gelat al bar del recinte.
UNA PERSONA ESPECIAL
Que la Lekhaila és una persona especial ho sabem des de fa temps. Potser des de la primera vegada que la vam veure a l’any 2003, quan no aixecava dos pams del terra. Plorava desesperadament cridant la seva mare: Magli, Magli, Magli!!!. Vaig pensar que era molt petita i que li costaria adaptar-se mentre entre tots intentàvem calmar-la.
Llavors no sabia que la vida ens la portaria fins a casa i que l’ompliria de Sàhara, de rialles, de converses...
ENYORANÇA
La Lekhaila ahir al bar
La Lidhia a les dunes
ALLEGRO, MA NON TROPO
Pujar-la o no pujar-la, aquesta és la qüestió. Però com que jo no sóc Hamlet ni tampoc em considero una cagadubtes ho faig com un exercici de catarsi amb l’esperança de fer net i poder anar a rebre els infants sahrauís de bon humor i sense cap rau-rau a dins.
Que el meu somriure sigui autèntic i la meva alegria per rebre’ls completa.
EL NORD I EL SUD
Ahir mentre tothom estava pendent del partit de futbol, desenes d’immigrants provaven de passar la porta camí del Nord.
Europa suprimeix les fronteres però posa tanques per a defensar-se de les onades migratòries procedents del Sud.
Cada vegada és més difícil accedir al nostre primer món castigat per la crisi i afectat per una amnèsia voluntària.
No només s’impedeix l’accés als sense papers sinó que també es denega l’entrada a gent documentada que vol venir per a donar testimoni.
EDUCAR AMB L'EXEMPLE
L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, deu result
SAHRAUÍS
Aquesta foto és d’una manifestació a Barcelona. Els nens que porten la bandera són d’esquerra a dreta: l’Abdu, el Lekbir, el Halil i l’Alí. Van estar molt orgullosos de poder portar la bandera. Aquell any l’Abdu es va portar la derrah a la motxilla.
PARLANT DEL QUIXOT...
Des d’un temps ençà, els dijous són especials.
ELS VOLEM LLIURES
Aquest nen és l’Abdu. Va néixer a Bucraa, wilaia de l’Aaiún, als Campaments de refugiats de Tinduf (Algèria)
Avui he trobat aquesta foto. Li va fer la Cecília a finals d’agost de l’any passat.
JUBILACIÓ
Avui estic cansada. Acabem d’arribar de la festa de jubilació d’un company.
Aquests actes no m’agraden massa però com que és una persona a la qual estimem molt, hem volgut, el meu marit i jo mateixa, ser-hi per acompanyar-lo en aquest dia tan assenyalat.
QUÈ HI PODEM FER?
Al llarg de la nostra vida tots ens hem trobat amb persones disposades a fer-te la traveta. Pots provar de posar-hi l’altra galta encara que, si ho fas, és probable que et trenquin la cara. Pots ignorar-los i fingir que no els veus, no servirà de res: seguiran molestant a la mínima ocasió que tinguin. Podries fins i tot donar-los una empenta i fer-los fora del teu camí però això només seria una solució temporal perquè sempre acaben tornant més disposats que mai a posar-te les coses difícils. Tractar-los amb amabilitat tampoc no serveix perquè llavors es pensen que els hi tens por.
DESEMBRE DEL 2001 (Conclusió)
D’aquell viatge del 2001 tots recordarem per sempre més l’hospitalitat de la família de Tifariti que ens va acollir a la seva haima.
DESEMBRE DEL 2001 (Tornem a casa)
Estava escrit que aquell viatge del 2001 estaria ple d’incidències.
DESEMBRE DEL 2001
La Ceci m’ha fet recordar del viatge que vam fer al desembre del 2001. Vam tenir molts contratemps.
