La Ceci m’ha fet recordar del viatge que vam fer al desembre del 2001. Vam tenir molts contratemps. A l’anada, l’avió va sofrir un retard important. Vam haver de fer nit en un hotel de El Prat, a càrrec de la companyia, per sort. Vam embarcar cap a les dotze del migdia de l’endemà. Hi havia una noia jove que, quan va ser a dalt va patir un atac de pànic i volia baixar. Un parell de tranquil·lizants, un munt d’explicacions del pilot, la promesa de que li agafaria la mà tota l’estona, l’argument de que, estadísticament, tenia més probabilitats de morir a mans de la seva parella que d’un accident aeri i les ganes de veure la seva família sahrauí la van convèncer encara que va costar.
Quan vam arribar a Tinduf deurien ser les 4 de la tarda, més o menys. Quedava passar els controls de la duana i descarregar els equipatges personals i els projectes. Es va organitzar una cadena de persones per a treure les bosses que sortien i que semblava que no s’acabarien ni mai ni mai més.. Clar que no tothom es va posar a la feina, n’hi havia de ben joves i aparentment forts que només miraven. Els texans d’una de les filles va acusar l’esforç i es va obrir per la costura d’allà on l’esquena perd el nom. Sort que llavors acostumava a portar samarretes llargues i la cosa no va esdevenir un espectacle públic.
La Ceci que sempre ha tingut la llengua esmolada va fer un comentari (en veu prou alta perquè l’al·ludit, molt maco amb la camera penjada al coll i ulleres de sol glamouroses, el sentís) que ara no reproduiré però que ens va provocar unes bones riallades.
Total que, entre organitzar els camions, carregar els equipatges i posar-nos en marxa vam arribar al control quan el sol es ponia. Els cotxes van començar a portar la gent a les haimes. Nosaltres com que anàvem cinc vam ser els darrers.
Era Ramadà el mes sagrat de l’Islam. Els musulmans dejunen tot el dia i mengen en caure el sol. El xofer que havia de portar-nos ens va dir que no podia més, que havia de menjar alguna cosa i que després ja tornaria. Ens vam quedar tots cinc amb les bosses, sols enmig del desert mentre s’anava fent fosc.
Sort que la divina providencia va funcionar. Un cotxe polsós, vell i sense vidres a les finestretes es va aturar a uns 50 metres. Una nena petita, despentinada i somrient em va saludar:
- Hola Antònia.
No la vaig reconèixer. Li vaig preguntar qui era.
- Jo.
- Ja ho veig, però com et dius?
- Jooo! Fatimetu Abdelkader, em va respondre un xic impacient davant d’aquella dona curta de gambals
És clar! Una veïna de la Lab que havíem estat buscant a les llistes durant dies sense localitzar-la, a l’estiu. La mare de la nena i el pare de la Lab trucaven cada dia per saber on era aquella miniatura que teníem al davant.
No vam entendre bé el seu cognom i per això no la trobàvem fins que en una festa la Lab me la va portar agafada per la mà:
- Aquesta és la Fatimetu
El seu pare, un home molt alt amb tot el cabell blanc, vestit amb una derrah blava, es va atansar. Ens va preguntar on anàvem. Quan va saber, per la seva filla, que érem la família de l’Ahmed ens va fer pujar al cotxe. A dins hi havia 7 o 8 criatures, més nosaltres cinc, les bosses, la Fatimetu i l’Abdelkader que menava.
- Què dirà aquell senyor que ens havia de dur?
- Que digui allò que vulgui, va respondre
En pocs minuts vam ser a la haima. En veure’ns la Lab es va posar a plorar i la Nuenna, sa mare, també. L’Ahmed ens va dir que ens esperaven el dia abans, que s’havia fet un tip de trucar a casa. Li vam dir que des de les 4 que érem a Tinduf i no s’ho podia creure.
- Què? Des de les 4? No pot ser. Tota la tarda que sóc a Tinduf, si ho arribo a saber us vinc a buscar.
Per fi vam poder prendre un te tranquil·lament. Ja s’havia fet de nit.