D’aquell viatge del 2001 tots recordarem per sempre més l’hospitalitat de la família de Tifariti que ens va acollir a la seva haima. Fins i tot un nadó ens esperava despert.
La mare no parlava el castellà i vam tenir un traductor. Abans d’anar-se’n perquè nosaltres poguéssim dormir una mica ens va dir amb accent cubà:
- Vuelvo más tarde, descansen y si necesitan algo sólo lo mencionan.
Recordem la nena, Tekber, d’uns 14 anys, que ens va portar a fer un tomb fins a l’escola i que, a primera hora, quan va veure que l’Anna es trobava malament va anar a cridar el metge que va venir amb ella. Feia molts anys que no rebíem la visita d’un professional de la medicina com aquell. Sense mitjans però amb una humanitat tan gran que només amb la seva presència i amb les seves paraules et feia sentir millor.
- Lo que te pasa es normal. ¿Has comido algo? ¿no? Tienes que comer, pasta, arroz o pan, no comas carne y bebe mucha agua. Si no te encuentras mejor manda a la niña y volveré cuántas veces me necesiten.
Es va treure de la butxaca un sobre de sèrum oral. Llavors encara no sabíem que aquell sobre era un luxe i que els saharauis, massa sovint, no en tenen ni per les criatures amb diarrea que es poden deshidratar fàcilment. Ens el va donar i també ens hauria donat els preciosos analgèsics si no n’haguéssim tingut ja que ens ho va preguntar.
A l’hora de marxar la mare em va regalar la seva melfa més nova que guardo com un tresor. I ni tan sols vam poder correspondre perquè no teníem res per oferir-los.
Vam anar fins a Tinduf amb una ambulància, no van consentir que l’Anna, que es trobava tan malament, fes el trajecte amb camió.
Shukran. Gràcies per tot.