Estava escrit que aquell viatge del 2001 estaria ple d’incidències. El dia de la tornada van caure 4 gotes. La Lab al matí ja ens va dir que “había mucha lubia fuera”, cosa que va provocar que l’Ahmed ens regalés un comentari: alubia? Pues vamos a ponerla en la olla (kekota).
L’Anna s’havia posat malalta amb diarrea i febre i el Joan tampoc estava massa catòlic. En canvi, la Ceci, el Jaume i jo estàvem bé.
A primera hora de la tarda, sota un cel ennuvolat, ens van portar cap a Tinduf. La sala de l’aeroport era a vessar de gent de diferents comunitats. N’hi havia força amb febre i descomposició. Les llums s’apagaven i s’encenien i s’anava fent tard. Suposo que per calmar els impacients, ens van facturar l’equipatge.
En cap moment em vaig posar nerviosa. Fa temps que sé que hi ha variables que no puc controlar, per tant si no ho pots arranjar, de què serveix patir? Estava amoïnada per l’Anna que es trobava malament, és clar. Va venir un responsable del vol i em va dir que aquella nit ja no sortiríem, que no digués res. No em va sorprendre gens.
El temps passava i alguns s’esveraven. “Demà a les nou he de ser a la feina” repetia una senyora. “Aquesta gent ens tracta molt malament”. “No hi ha dret”. “Els lavabos estan fets un fàstic” “Això està molt brut”. Llavors vaig respondre amb calma que sí que n’estava però qui ho havia embrutat? Ara mateix tu acabes de llençar un paper a terra oi? I els 4 banys que hi ha estan com estan perquè hi ha molta gent malalta. Nosaltres érem a un extrem i de sobte vam sentir uns crits cap al mig de la sala. “Nos tienen secuestrados aquí, sin comida y sin agua”. Allò va ser el detonant. La cridòria dels “safaris” es va estendre com una taca d’oli.
Devia ser un d’aquests qui va trucar als mitjans. Un sahraui va aconseguir fer-se sentir enmig del rebombori. Des dels Campaments estava a punt d’arribar un camió amb menjar i beure. No sé si s’esperaven caviar, salmó o ànec a la taronja però quan van veure mitja baguette amb un parell de formatgets i una llauna de refresc o aigua, allò que et vingués de gust, es van tornar a posar com a feres.
Algú va demanar silenci, va cridar la gent de Catalunya per explicar-nos què passava
- Hablad en cristiano!
Més discussions i més crits.
Total que ens van dir que ens portarien cap a les haimes perquè els vols estaven retardats indefinidament a causa dels talls intermitents del corrent elèctric i que ja ens avisarien quan poguéssim marxar.
També ens van oferir de portar els malalts a l’hospital. Mentre a baix s’organitzava la de Sant Quintín uns quants vam decidir d’anar a fer un cafetó al petit bar del primer pis. No vam ser els únics, ens hi vam aplegar una trentena com a molt. El cambrer es va atabalar en veure que tots demanàvem alhora i ens va dir que aquell dia ja havia treballat molt i que marxava cap a casa.
Cap a les tres de la matinada, sota la pluja fina i continuada, ens van portar cap a Smara, Tifariti on famílies sahrauís ens esperaven amb cafè amb llet, pa i mantega i l’inevitable te. Hi vam ser fins a les cinc de la tarda. Vam sentir per “ràdio macuto” que a Espanya s’havia muntat un bon enrenou amb allò del segrest i que havíem sortit a tots els telediaris. Sincerament no m’ho vaig creure però sí. En arribar a Barcelona ens esperava tota la premsa i la tele.
La família del Jaume, ara el marit de l’Anna, es va amoïnar moltíssim, més quan no feia ni tres mesos de l’11S. I com ells, moltes altres famílies d’arreu d’Espanya van patir una angoixa que s’hauria pogut evitar si aquell cap de trons no hagués dit allò que no era.
Però, què hi farem? Cadascú és com és i com us explicava la Ceci, els “safaris” són així. Les dues primeres fotos les he tret de la xarxa. A l'aeroport de Tinduf no se'n pot fer.