Si Déu ho vol aquest dissabte seré a Madrid. Tornaré a caminar des de la glorieta d’Atocha fins al Ministeri d’Afers Exteriors, anònima i perduda entre la gent arribada d’arreu del país. El carrer tornarà a omplir-se de pancartes, de banderes sahrauís barrejades amb altres de diferents comunitats autònomes. Melfes i derrahs ompliran de color el dia que jo m’imagino fred. I cridarem fort que el Sàhara no està en venda, que Marroc és culpable i Espanya responsable. I encara que hi vaig amb la intenció de fer moltes fotos segur que me n’oblidaré quan estigui embadalida mirant a tothom i a ningú en concret. Gent diferent de diverses procedències ens barrejarem pel carrer de la capital units per la Llibertat d’un poble separat per un mur de sorra, per la indiferència dels poderosos, per la cobdícia, per foscos interessos inconfessables.
I el mateix dia o l’endemà les fotos i filmacions rodaran per la xarxa i arribaran a tot arreu junt amb una gran dosi d’esperança. Els entesos ens diuen que està malament donar esperances falses perquè això només allarga els sofriments d’un poble que pateix.
Sé que pensaré en l’Abdu que també va anar a Madrid per a manifestar-se després de tota la nit en autocar, que mai no havia vist una ciutat tan gran com aquella i que, malgrat tot, era com si ho hagués fet tota la vida. Quan tot es va acabar i la gent es deixava les banderetes de la RASD per tot arreu, ell les anava arreplegant fins que ja no n’hi cabien més a les mans. M’acompanyarà com sempre que hi ha una concentració a favor del seu poble que també és el meu.
Avui he rebut un correu recordatori amb un poema del Ali Salem Iselmu.
Dir-los-hi que la terra no es seva,
que la gent no és seva,
que les pedres necessiten ser lliures.

Dir-los-hi que el desert només coneix
Els nòmades, amos del sol i del vent.

Que l’Aaiún dorm
Per a restar sense sentits,
Que qui nega
Serà negat per la tendresa
D’aquestes veus melangioses i assedegades

Dir-los-hi que ja no hi ha més espera
Que la del retrobament
Renascut de la pols de la llibertat.

Que el poeta em perdoni la gosadia de la traducció.
Fins aviat.