Al dimarts a la nit vaig poder parlar amb la Lidhia. Em va trucar una noia i em va preguntar si havia tingut mai nens sahrauís, que allí tenia una nena que, amb insistència, li donava un paper amb tres números de telèfon, entre ells el de casa.
-És amb vostè la Lidhia?, li vaig preguntar. I sí era allí. Vaig saludar-la però no ens vam entendre, la nena no parla castellà. S’hi va posar la Lekhaila i li va preguntar com estava, si estava cansada, si tenia por. Després la nena em va traduir: la Lidhia estava bé, gens cansada i que no, no tenia por. Estava encara amb la coordinadora.
Es veu que no hi havia manera de comunicar amb el Sàhara.
Vaig provar de parlar amb la Nuenna, sa mare i amb el fix no vaig poder, però amb el mòbil sí. S’hi va posar la Lab. Quan li vaig dir que prengués nota del número em va dir que no eren a casa seva ni al seu barri. Anaven totes dues per tota la daira, preguntant pels nens que havien viatjat amb la filla i germana a veure què sabien d’ella. Tots havien trucat menys la nena i aquella mare “no cabia a casa”. La Lab em va tenir ben bé 5 minuts esperant mentre ella cercava paper i llapis. A través de l’aparell sentia força xivarri. Mares que es donaven notícies dels seus fills. Finalment va anotar el telèfon i ens vam acomiadar.
Cap a la una de la matinada, estava a punt d’anar-me’n al llit, va tornar a sonar el telèfon i altra vegada la Lab va dir-me que no havia pogut comunicar amb aquell número i que sa mare no podia dormir i que estava nerviosa i molt amoïnada.
La impotència, l’angoixa i la rebel·lia anaven creixent dins meu, pensant en aquelles mares que ens envien els seus petits, empassant-se la preocupació i esperant que tinguin sort i que es trobin bé amb la família que els toqui. I malgrat que crec en aquest projecte, si no, no hi participaria, vaig desitjar que l’any vinent no haguessin de tornar. Això voldria dir que són al seu Sàhara Lliure. Vaig intentar calmar-les, la Lidhia està bé encara no és amb la seva família però està a casa d’una responsable que estiguessin tranquil·les. La Lab em va dir que hi tornés a trucar, que m’assegurés de que els números dels seus mòbils estaven ben escrits que elles no havien pogut passar. No, li vaig dir, ara ja és molt tard i deuen ser a dormir. La Lab insistia amb la veu de sa mare de fons.
Recordo quan va arribar la Lab amb la carta i un número d’un locutori de Tinduf al que vam estar trucant tot el matí preguntant per la seva família. A la tarda vam anar a la piscina i al cap d’una estona ens va venir a buscar el Joan. Només va fer el gest de telèfon i va dir Sàhara. Les tres nenes: la Lab, la Sheija i la Fatma van córrer com esperitades cap al cotxe, molles i amb vestit de bany. Després de la Lab van voler parlar elles amb l’Ahmed, pregant-li que digués a les seves mares on eren i que estaven bé. Li dictaven el telèfons de les famílies que ja s’havien après de memòria. És una escena que no oblidaré mai.
Ahir vaig tornar a parlar amb la Lab, estaven més calmades ja havien parlat amb la petita. ¿Pero tu estarás al tanto, verdad Antònia? Sí, no t’amoïnis ja estaré al cas.
Clar que això dependrà de la família que li toqui i de que vulguin entendre que nosaltres no volem causar-los cap trastorn, que no ho considerin una ingerència, que vulguin deixar-nos parlar.
La Lekhaila està molt bé, contenta com un gínjol. Ahir vam anar a comprar roba: pantalons, faldilles, jaqueta, sandàlies. Ella té més mesura que jo, em va haver de dir:
-Ya está bien, Antònia no me compres más cosas, ya tengo suficiente ropa
A la tarda: piscina. La nena s’ho passa tan bé que malgrat haver de sentir segons quins comentaris, continuarem anant-hi i que la gent digui missa, si vol. Em parapeto darrera d’un llibre amb cara de: no molesteu, estic llegint.