He obert una vella capsa i he triat 5 fotografies, 5 moments de la meva vida

555 és un número com qualsevol altre. Però és el d’aquest post. Fàcil de recordar.
Des que un 26 de setembre de l’any 2005 vaig crear aquest blog han passat gairebé 3 anys.
No sabria dir per què vaig fer-ho. Potser perquè em va semblar una eina més fàcil d’actualitzar que una pàgina web i que podria ser útil per a penjar-hi notícies i comunicats. Va ser un intent d’explorar les noves tecnologies sense cap altra pretensió. La gent que havia d’utilitzar-lo no en va fer cas. Llavors vaig deixar-lo inactiu durant un temps. Fins i tot quan vaig voler accedir-hi per penjar-hi quelcom havia oblidat la contrasenya. Em va costar un parell de dies recordar-la.
Vaig estar temptada de suprimir-lo però no ho vaig fer ja que havia començat a copsar les possibilitats que m'oferia. Havia vist d’altres blogs i em vaig adonar que jo l’emprava molt malament, que no servia, només, per a copiar i enganxar, sinó que també podia dir-hi la meva. Sense saber si era una illa perduda o si algú em llegia vaig començar a fer entrades més personals, a penjar-hi fotos dels infants sahrauís que compartien els nostres estius amb una mica de recança per allò de la intimitat, de no saber si a la gent que somreia des de la pantalla els hi agradaria o no ser a la xarxa. El meu amic Ahmed em va treure de dubtes quan, en una conversa telefònica, em va explicar que algú l’havia saludat cridant-lo pel seu nom. L’havia vist al blog de l’Antònia que sempre parlava d’ells, la seva família sahrauí. I ho va fer entre rialles. També m’hi van ajudar la Laura, el Carles, la gent de Palafrugell, l’Emboirik, el Pep, el Toni Guirao que em van fer saber que em llegien i que els agradava.
Avui els en dono les gràcies.
També a la Ma Àngels, i a la meva filla Cecília, que sé que hi entren gairebé diàriament, encara que no comentin o comentin poc. No fa gaire la Ceci em va enviar un article que em va fer molta il·lusió.
Algunes vegades m’ha servit de catarsi, en abocar-hi enyorances, alegries, sentiments d’impotència o frustració. M’ha anat més bé que el divan d’un psiquiatra o que la foscor d’un confessionari. Aquí hi he escrit coses que em serien difícils de verbalitzar.
Abans també escrivia en llibretes o en folis que després perdia, estripava o bé oblidava en algun racó. Ara ho faig exclusivament i única des del meu ordinador. Hi ha dies que em costa poc fer una entrada i n’hi ha que no me’n surto i l’escric una vegada i una altra. Hi ha posts que surten sols i brollen sense aturador i d’altres que sembla que la font s’hagi estroncat i només degoti.
Parlo del que em ve de gust sense ordre ni mètode de manera anàrquica tal com sóc jo: desendreçada, visceral i apassionada. Un espai amb alts i baixos com la muntanya russa de la meva vida.
555 entrades, 555 estones, 555 trossos de mi mateixa que he deixat en aquest espai per tothom que hi arribi i s’hi vulgui aturar un moment.
Fins aviat.