Fa uns dies el Juan Luis, un blocaire del grup de lectura del Quixot, em va deixar un comentari adreçant-me cap a un post : La Hucha.
Explica la seva experiència amb una nena sahrauí que tenien acollida uns amics seus. És una història tendra i emotiva que reflecteix molt bé la manera de ser d’aquests petits fills dels núvols.
Mentre l’anava llegint pensava en la Lab.
Cada tarda anàvem a la piscina i en acabar el bany sempre tenia lloc el mateix ritual: la compra d’un gelat al bar del recinte.
La nena es quedava plantada davant d’aquells cartells publicitaris i els anava mirant un per un. Podia passar-se un quart d’hora en una actitud quasi contemplativa. Jo demanava quelcom i esperava, pacientment, a que triés. De vegades li donava pressa encara que pressa i sahrauí són conceptes incompatibles. “Hani, hani”, em responia. Espera’t.
Quan, per fi, es decidia l’assenyalava i li demanava al cambrer que li ensenyés. Si hi havia més d’una varietat les volia veure totes: “Búscame de todas las clases de este helado”. Quan els tenia arrenglerats a sobre el mostrador escollia: de maduixa, de llimó, de cola, de taronja...
Els comentaris jocosos estaven a l’ordre del dia: prepara’t que ja tens aquí la sahrauí, o avui plegaràs tard, noi.
La primera vegada que vaig viatjar als Campaments ho vaig entendre. Triava amb molt de compte perquè allí no n’hi ha de gelats. Comprar-ne un era una decisió important i no volia equivocar-se.També vaig entendre el perquè abocava a la gerra l’aigua que quedava als gots i el perquè ens anava tot el sant dia al darrera apagant llums i tancant aixetes.
Al desert l’aigua és vida i un bé escàs i preuat. La preciosa llum dels fluorescents depèn d’una bateria i només s’encén quan es fa fosc.
Va estar amb nosaltres tres estius. Va arribar de la sorra i va passar per les nostres vides com un estel fugaç. Malgrat tot, la seva llum ens continua il·luminant el camí.