Ahir a la nit la TV3 va informar de la visita de la Condoleezza Rice als països del Magreb. En la seva agenda un dels temes més importants era la resolució del conflicte del Sàhara Occidental. Res que no es pugui llegir en qualsevol mitjà. Al final però ens van mostrar unes imatges de la repressió marroquina: un munt d’anti-avalots carregant contra manifestants sahrauís que feien el signe de la victòria amb els dits. Des que va començar la intifada mai no havia vist en les notícies imatges d’aquests tipus. Deia el presentador que els EEUU han advertit seriosament al Marroc que respecti els DDHH i que les autoritats americanes n’estaven tipes de veure el Marroc al capdavant dels països on els drets més bàsics són vulnerats. Abans havia parlat d’Algèria com el país més important d’aquella zona i del seu president que ha demanat l’autodeterminació pels sahrauís, al mateix temps que recordaven el gas que guarda el subsòl algerià.
Condoleezza, gas, Algèria, Frente Polisario, fronteres, DDHH, lluita anti terrorista, advertiment, represa de bones relacions amb Líbia...Tot concentrat en pocs segons però que transmetia una lleu esperança pels nostres amics i pels que lluitem al seu costat.
Avui, casualitat potser? Ignacio Cembrero publica un article a El País qualificant les paraules de la Rice com un brindis al sol. No parla de DDHH i sí que ens recorda que la secretaria d’estat té els dies comptats, que per la propera ronda de converses el més calent és a l’aigüera i que, si Obama guanya, les coses poden canviar.
Per això els marroquins tenen pressa? Perquè si guanyen els demòcrates la posició americana por canviar de rumb? O potser perquè al Marroc la situació és insostenible? Fins aviat.