EL SENY, LA RAUXA I LES FESTES DE LA MERCÈ
Llegeixo a El Periódico una carta al director d’una noia de l’Hospitalet que va presenciar una escena a les Festes de la Mercè. Aquest any a Barcelona s’ha fet una celebració del Ramadà amb estands dels diferents pobles que celebren aquesta festa. Hi ha hagut música, gastronomia...etc. L’Aranzazu parla d’una haima Sàhara-Maroc i d’un grup musical que en un moment determinat es va embolcallar amb la bandera vermella i van cridar Sàhara marroquí. La noia es va indignar i va marxar cap a casa. Diu que va tenir moltes ganes de respondre Sàhara lliure! Però no ho va fer per a no provocar un conflicte. Vet aquí una mostra del seny català tan nostrat. Potser hauria calgut una mica d’aquesta rauxa que també se’ns atribueix per donar un toc d’atenció als organitzadors. Al nostre país, afortunadament, existeix la llibertat d’expressió i de la mateixa manera que aquell grup musical el va exercir sense que ningú els digués res l’Aranzazu hauria pogut exercir aquesta mateixa llibertat per cridar allò que en aquell moment li sortia del cor. Els organitzadors de la festa es van oblidar de la colònia sahrauí de Catalunya? O l’oblit va ser “interessat”? Tot just fa un mes que els nens sahrauís refugiats als Campaments de la Hamada van marxar. Tot just fa un mes que encara els teníem aquí, acollits per famílies catalanes que reivindiquen un Sàhara lliure. Els nostres governants potser encara no s’han assabentat que entre el mapa del Marroc i del Sàhara hi ha una línia de punts que indica que allí en aquell tros de desert hi ha un conflicte no resolt i un país ocupat. Un conflicte obert que a alguns prohoms de la política catalana i espanyola els interessa oblidar en nom d’interessos comercials i econòmics. Epur si muove, malgrat tot. Vàrem trobar a faltar la haima sahrauí perquè el Sàhara Occidental, mentre l’ONU i la Legalitat internacional no diguin el contrari, no és marroquí. El Poble sahrauí te una llengua pròpia, uns costums propis, una història diferent del Marroc i els nostres governants encara no se n’han assabentat. Ves per on! Vam trobar a faltar el té dolç, aspre i suau, la mreifisa, els dàtils amb mantega, la música sahrauí, les melfes i les derras í i sobre tot la sensibilitat vers un col·lectiu de persones que està separat per un mur de sorra, de silenci i d’incomprensió. El de sorra el va aixecar el Marroc, el del silenci i la incomprensió el bastim aquí, a casa nostra, dia a dia amb actituds com les que s’expliquen a la carta de la noia de l’Hospitalet. Fins aviat.
Fuente: EL SÀHARA, TRENTA ANYS D'EXILI, TRENTA ANYS D'OCUPACIÓ