Fotos de Ma Àngels Paules

Va marxar i des de llavors el temps fou enyorança.
Per això vam agafar un avió i vam anar fins als Campaments i llavors vam ser nosaltres els estrangers a la Hamada.
Van ser cinc dies viscuts al límit apurant tots i cadascun dels instants d’aquell temps curt per nosaltres i massa llarg per ells.

Molta gent espera el mes dotzè per a tornar a veure els infants que els han alegrat l’estiu. Aquests nens de pell bruna i ulls pregons que ens somriuen confiats. Per això hi volen anar. I quan arriben es troben amb una realitat llunyana i terrible. Cadascú ho viu a la seva manera. I cadascú decideix si el viatge serà només un parèntesi a la seva vida o la canviarà per sempre. Se enamorarà del desert i dels seus habitants o decidirà no tornar-hi mai més. Es quedarà amb l’anècdota o es submergirà en la injustícia i es comprometrà a combatre-la amb tots els mitjans al seu abast.
L’exili és l’oblit. I el desert i l’oblit són l’exili. L’esperança és la lluita i la lluita és esperança.

Les bosses i maletes tornaran a envair els aeroports. Les motxilles aniran plenes a vessar. Tanmateix no es pot sobrepassar els vint quilos que són molts pocs per encabir tot allò que voldríem portar però que déu n’hi do del pesats que es fan quan has de carretejar-los tres o quatre vegades. Però encara que en poguéssim portar cent no solucionaríem el problema dels sahrauís que ens esperen per donar-nos la benvinguda.
Sort que les esperances no pesen.
Quan viatgem fins a la Hamada importa poc allò que hi ha dins dels equipatges. Allò que, de veritat els ajuda és la convicció de que malgrat que fa 33 anys que són allí amb el vent a la roba, sota el sol inclement, el món no els ha oblidat.
Encara que no en siguem prou conscients, encara que decidim no tornar-hi mai més el doll de la verda esperança mai no s’estronca.
Tinc una família a Espanya. No, ara no ha vingut però ja vindrà.
Els campaments són plens d’espanyols i és com la festa major. Les cartes es creuaran . Paquets i sobres plens de regals viatjaran i ens faran arribar el missatge: sé que encara sou aquí. Sabem que ens recordeu.

I els infants neixen i es fan grans i els vells es moren a l’exili. Des de fa 33 anys.
Els nens passen per les nostres vides sense aturar-s’hi. Tots els viatgers tornaran cap a casa i el temps continuarà caminant al desert...