Ahir va ser un dia molt calorós. A la tarda vam anar a les piscines públiques i ens les vam trobar envaïdes per una colla de mal educats que no respecten les mínimes normes de convivència i es pensen que estan sols al món. Vaig haver de conformar-me amb un bany curt i després amb la dutxa. Mentre la nena nedava a l’altre extrem de la piscina, allunyada d’aquella colla de brètols, jo llegia a l’ombra d’una acàcia
Per tornar a casa hem de passar pels jardins situats a la vora de les instal·lacions esportives. Ens vam trobar amb molts marroquins, alguns establerts aquí i d’altres passavolants, arribats per la recollida de la fruita. Tots els nens sahrauís els reconeixen de lluny i no només per la manera de vestir. La Lekhaila em va dir:
- Aquest poble és ple de marrocos.
- Sí, vaig respondre, és veritat. Alguns hi viuen, d’altres vénen per treballar al tros a collir fruita.
- I com arriben?
- Amb pasteres i cayucos per mar i després fins aquí, terra endins, com poden. N’hi ha que es queden per sempre al fons de les aigües.
- Escolta Antònia. Heu d’anar amb molt de compte, a veure si també us prendran la terra.
Malgrat que l’asfalt irradiava calor un fred glacial em va recórrer l’esquena.
En la darrera entrada de Caminando en el desierto, Fran ens diu que el jovent sahrauí necessitarà molta generositat per tirar endavant quan tornin al Sàhara.
La nena de 12 anys que passa les seves vacances en pau a Catalunya sent la pèrdua de la seva pàtria i tem per la seva segona terra. No vol de cap manera que ens passi allò que va passar amb el seu poble.
No sé si vaig ser capaç de fer-li entendre que no hi havia cap perill, que aquells marroquins formen part dels desheretats als que també els han pres la terra.