Llegeixo a El Pais que una dona del Sàhara ha recuperat la seva filla, després de dos anys de litigi.
Aquesta és una altra cara de les Vacances en Pau. Tots aquells que hi hem treballat coneixem algun cas semblant.
Les raons sempre són les mateixes: el benestar i la salut de l’infant. En el cas de Sevilla el jutge ha fallat a favor de la mare biològica que ha tingut la sort de poder viatjar a Espanya per a reclamar la seva filla.
Aquest és un projecte on els sentiments, de vegades, s’imposen a la raó. Els tenim 2 mesos i els estimem tant que l’hora de partir es fa difícil. Si, a més a més, l’infant s’ha de quedar i la convivència és més llarga, els llaços afectius són tan estrets que algunes famílies s’obliden de qui són els nens i d’on provénen.
En aquests casos tots en surten perjudicats: la criatura perquè no sap ben bé a quin món pertany, els pares biològics perquè senten que els hi volen prendre el fill i els pares acollidors perquè pensen que tot l’amor i la cura dedicats al nen han estat endebades.
Un projecte que hauria d’estar ple de bones experiències esdevé un malson.
He estat mare acollidora molts anys, sé prou bé que costa molt dir adéu-siau. També sóc mare de dues filles i sé com m’hauria sentit si haguessin anat de vacances i algú no les hagués deixat tornar.
Els infants són el futur i l’esperança dels Pobles.
Fa més de 30 anys que Espanya va abandonar els sahrauís. Malgrat l’exili i el sofriment, l’esperança en el futur continua intacta. Per això les mares ens confien els seus fills.