La dona de l’entrada d’ahir es diu Jatra. La conec molt bé perquè és l’àvia de la Lab i de l’Abdu, la mare de la Nuenna. Els nens li diuen Amma.
No sé quina edat té, li calculo la meva, poc més o menys.
Fa 33 anys va viure l’èxode i els bombardeigs a Umdraiga en els que va perdre el braç dret. Ha vist morir el seu fill gran. Només n’hi queden tres: el Minno, la Nuenna que viu a pocs metres de la seva haima i la Fatma, la més petita, que és a Itàlia perquè va tenir una greu malaltia.
La Lab en té cura, viu amb ella. Quan venia a casa, m’explicava que els nens de l’escola li retreien que sa mare era molt vella. La nena responia que era l’àvia però els seus companys no li feien cas.
Hi ha dies en que té el cap molt clar i pot parlar de tot: de la seva vida abans de la guerra, de la fugida cap al desert, dels seus marits, dels seus fills. D’altres, en canvi, no sap ben bé qui és, ni que hi fa a la hamada, no vol llevar-se ni vol menjar.
Els dies bons, surt a fora a prendre el sol. Les cabres la van a veure i ella hi parla. S’ajuda amb els peus per a confegir collarets de clau que després ens regala.
Aquest any em va preguntar què volíem, li vaig dir que no res, només que resés per nosaltres. “Sempre ho fa” em va dir la Lab, després li va traduir les meves paraules. Ella va respondre amb una frase de la que només vaig entendre Iallàla. "Diu l’Amma, pobreta, que si reses amb molta fe i dius moltes vegades Iallàlà, et donarà tot allò que demanis".
La meva pregària silenciosa fou: treu-los d’aquí, si us plau, si us plau, si us plau...Iallàlà.
Em sembla que el seu déu no va escoltar-me, deu ser que la meva fe no és prou ferma.
Fins aviat.