Avui estic cansada. Acabem d’arribar de la festa de jubilació d’un company.
Aquests actes no m’agraden massa però com que és una persona a la qual estimem molt, hem volgut, el meu marit i jo mateixa, ser-hi per acompanyar-lo en aquest dia tan assenyalat.
En el seu parlament ens ha recordat que, quan va començar a exercir, cobrava un sou de 19000 pessetes, l’any!
Envoltada de verdor, d’arbres, de roses i de gent ben vestida, de nens que li han ofert obsequis, de companys que han pronunciat discursos, jo volava cap al desert on els mestres treballen sense sou i els infants no tenen res per oferir quan un professor es jubila.
O potser sí, com va dir el poeta: els nens sahrauís t’ofereixen l’únic que tenen: rams de tempesta.Fins aviat.