M’estic rumiant agafar el tren i anar-me’n cap a Albacete per veure la Lidhia. La van intervenir el dia 24 i el 29 ja era a casa. Aquests infants són forts i soferts. Ningú l’ha sentit queixar-se. Quan li vaig preguntar com estava, la resposta va ser la de sempre: estic molt bé.
Estic molt contenta per ella i per la seva família. Finalment han pogut respirar tranquils.
Si tot va bé la nena tornarà cap a casa aquest desembre.
Els seus pares acollidors li han regalat la salut. Ara la deixaran marxar cap a casa seva, cap al seu refugi. S’ha de ser molt generós per a fer-se càrrec d’un infant malalt i encara més per a deixar-lo marxar.
No sabeu com m’agradaria ser a la festa que el seu pare té intenció d’organitzar per donar-li la benvinguda però aquest desembre no puc viatjar.
Ahir la Lab m’ho preguntava sense parar. Per què no vens? Per què no ve el Joan? Per què no venen la Ceci i l’Anna?
No volia atendre a raons. Tinc moltes ganes de veure’ls a tots però ara no és possible. Tal vegada per setmana santa...
La vida està feta de renúncies, d’adéus, de moments efímers...
Sí, m’estic rumiant agafar un tren per fer-li una abraçada ben forta a la nena que amb els dit sempre fa la V de victòria quan li volem fer una foto. Una abraçada que és per ella i per tots els sahrauís que estimo.
Fins aviat.