LA MARIA I ELS SAFARIS La Maria és una noia jove, activa i nerviosa. La vaig conèixer a la feina. El primer que vaig pensar quan vaig parlar amb ella va ser: osti, quina empenta, estudia a la Universitat una carrera no gens fàcil i a sobre té temps per treballar tot el cap de setmana. I a més, ho porta amb bon humor.
A poc a poc ens vam anar coneixent i vaig descobrir que li encanta viatjar i que és força aventurera i gens poruga.
Quan vaig saber que per Setmana Santa no havia de treballar i que, per tant, podia anar a visitar a la meva família sahrauí no va trigar ni un segon en preguntar-me si m’hi podia acompanyar. De bon principi em vaig quedar parada però vaig pensar que era una bona idea que vingués, perquè així seria una persona més que s’hauria fet conscient de la trista i injusta realitat del poble sahraui. A poc a poc ens vam anar engrescant i jo li anava explicant mil i una anècdotes viscudes amb els nens a l’estiu i als campaments.
Quan vaig anar cap a casa, després de la feina, vaig pensar que estava boja. M’havia equivocat. Portar algú als campaments no és fàcil perquè les impressions són colpidores i t’arriben com una bufetada. Vaig pensar que si es posava malalta seria culpa meva, si no s’adaptava i s’ho passava malament m’acabaria odiant a mi també per haver-la dut a aquell lloc. Tot i això, hi havia alguna cosa dins meu que em deia que la Maria havia d’anar al Sàhara, havia de conèixer aquella realitat perquè s’ho mereixia.
No tothom es mereix visitar els campaments. En massa ocasions he escoltat comentaris desagradables, amb connotacions racistes i pròpies d’aquells que es creuen superiors. “Els sahrauis haurien de fer això, o haurien de fer allò”. “Aquesta gent no saben res”. “Quin fàstic que fa tot, si la carn no té la marca de l’escorxador no penso menjar res”. Sincerament, els clavaria un parell de bolets ben donats. Per a mi, aquesta gent són els “safaris”. Aquells que es posen roba de camuflatge i una camera de fotos penjada al coll i van a reafirmar la seva satisfacció d’haver nascut al primer món. Els "safaris" són aquells que s'omplen la boca de solidaritat i després són incapaços d'ajudar a treure equipatges de la cinta a Tindouf. "Safaris" són aquells i aquelles que a l'aeroport es pensen que són a la cua de la verduleria i fan els possibles per colar-se. "Safaris" són aquells que ho saben tot i pensen que els altres no saben res. Els "safaris" són aquells que roben als sahrauis una de les poques coses que tenen: el seu patrimoni arqueològic, en forma de puntes de fletxa, sorra i fòssils (creant interminables cues a Tindouf, és clar). Els "safaris" són aquells que quan arriben a Barcelona, l'únic que s'emporten del Sàhara és un parell de melfes, un parell d'alfombres i una gran col·lecció fotogràfica per explicar als seus amics l'última aventura africana. Ben bé, no sé què hi deuen tenir dins del cap, l’únic que sé és que no mereixen gaudir de l’hospitalitat dels sahrauis. De tota manera, no crec que tampoc arribin a aprendre res de res.
Tornant al tema, sabia que la Maria no seria una “safari”. Sabia que tenia molta sensibilitat vers els refugiats (una íntima amiga seva ho és) i que aprofitaria moltíssim el viatge. La veritat és que ja he perdut el compte de les vegades que he viatjat als campaments i sempre ho he fet amb l’Antonieta, així que les impressions que tenim de cada viatge són molt semblants. Viatjar amb la Maria ens va portar a retornar a aquell primer viatge, a aquella primera mirada que deia l’Antònia. Veure els ulls de bat a bat que feia la Maria quan descobria el desert, l’aeroport, les cases i les haimes, les persones…
En un primer moment es va mantenir al marge, observant, sense fer cap comentari. Mirant-nos de reüll per intentar esbrinar quines reaccions teníem. Poc a poc es va anar relaxant i va ser una companya d’aventures, de rialles i de plors formidable. Espero que per molts anys, la Maria senti dins seu aquest desig incontrolable de tornar-hi. Perquè aquells que s’ho mereixen, sempre hi tornen.

Ceci Artigues Pons