La Cecilia em va deixar un comentari en el qual deia que la situació dels refugiats fa pena i ràbia.
Aquests són els sentiments que t’envaeixen la primera vegada que hi vas. I la vergonya perquè Espanya és responsable d’aquesta tragèdia.
Amb tres hores, el viatger es troba davant d’una realitat que mai no s’hauria pogut imaginar encara que hagi vist imatges i documentals, encara que d’altres viatgers li hagin explicat.
Recordo que vam arribar a l’albada d’un dia de desembre. En baixar de l’avió allò que vaig veure primer fou el color ocre de la terra erma, el cel blau pàl·lid en el que la immensa bola del sol tot just es llevava .
Després , ja dins de la caixa del camió atrotinat, veuríem matolls turmentats per la sequera i arbres esquifits que, poc a poc, vam deixar enrera.
Les haimes i les casetes de tova apareixen sense avisar, com sorgits del no res. A les tendes, més que veure’l, s’endevina el color verd original, descolorit pel sol i cobert, a clapes, pel pols que aixeca el siroco.
Ens reben amb aquesta exquisida cortesia a la que no estem acostumats. A dins, la flaire desconeguda del lebjur ens sorprèn gratament al igual que els colors vius de les catifes que cobreixen el terra. Son habitacions gairebé buides en les que no hi manca una safata pel te i uns coixins que t’ofereixen per a qui t’hi repengis. Les estances són pobres però donen la sensació de neteja i de cura. Això és tot el que tenim, no és massa, però ho apreciem perquè és la nostra llar. Malgrat que no t’ho diguin es percep en els detalls i en la mirada dels amfitrions que ho han preparat tot per a que els hostes s’hi trobin bé.
Ens ofereixen aigua per a treure’ns la pols i ens ruixen amb colònia.
Més tard arribaran les converses inacabables mentre assaboreixes el te, aspre, dolç i suau, y la companyia dels infants que han passat l’estiu a casa nostra.
Quan veus els corrals de les cabres, les escoles, els dispensaris...et cau l’ànima als peus. Com es pot viure així? Ben segur que si els alts dignataris de l’ONU s’estiguessin una temporada aquí, dormint al terra i suportant aquest clima, es mourien més per trobar-hi una solució.
Observes els nens, tants!, que et somriuen i et preguntes orgullosos per les seves famílies espanyoles. Mirades innocents que van directes a la consciència. I et preguntes de què deuen parlar aquells vellets de barba blanca, vestits amb la derrah blava. La indignació i la impotència creixen dins teu. A la nit, mentre contemples aquell cel increïble, quallat d’estels i escoltes la remor de la vida dins de les haimes properes, penses en que has de fer-hi quelcom malgrat no saber ben bé què.