Quan has viatjat a la Hamada, una part de tu es queda per sempre al desert. De vegades, em sorprenc passejant pel laberint intricat de haimes i cases, sentit la sorra davall dels peus nusos o amb la carícia del sol a la pell. Ecos llunyans de rialles i paraules semblen arribar transportats pel vent que xiula.
Les imatges queden impreses per sempre a la retina i la injustícia de la situació gravada per sempre a la memòria.
No pots fer un parèntesi i considerar-lo con un altre viatge qualsevol perquè no és només una estada en un lloc. No sé ben bé com explicar-ho, potser sigui un viatge en el temps o cap dins d’un mateix.
Fa un parell d’anys vam convidar uns periodistes. Un d’ells havia visitat gairebé totes les zones conflictives del món.
En arribar, la seva cara, que ell pretenia impassible, reflectia amb claredat que, si l’avió hagués tornat cap a Barcelona, l’hauria agafat.
Els dos darrers dies no vaig estar amb el grup, vaig aprofitar que era festa per a visitar la família. Ens vam retrobar a Tinduf. El primer que em va dir: tornaré, segur. He de tornar.
Una altra periodista em va dir que als Campaments havia recuperat la confiança en el gènere humà.
Gairebé sempre hi tornes en un fútil intent de rescatar aquesta part d’un mateix que s’hi va quedar, però ja no pots. Quantes més vegades hi vas, més creix el desig de tornar-hi.