Va arribar a la haima un dia ennuvolat i ventós. Anava completament tapada amb la melfa, només se li veien els ulls dolços i immensos. La Cecília fou la primera que la va reconèixer entre crits, rialles i alguna llàgrima involuntària. En destapar-se, vam veure que portava el seu fill. Una criatura preciosa d’uns 5 mesos que havia nascut a Lleida. Era la Toufa, una monitora que havia arribat a l’estiu i s’hi havia quedat fins al novembre per a protegir el nen de la calor. No sé com es va assabentar de que érem a l’Aaiún. Sempre em pregunto a través de quins misteriosos canals els arriba la informació.
Aquesta noia havia marxat amb molts quilos de llet, ho sé perquè nosaltres mateixos la vam portar fins l’aeroport i vam facturar el seu voluminós equipatge.
Si un visitant arriba, no por marxar sense menjar. Dins de l’olla sempre hi ha unes racions de més per als hostes inesperats. On mengen dos mengen tres.
Quan va canviar el bolquer del nen vam veure que tenia la pell molt vermella i plena de mal.
Què li ha passat? No ho sé, ens va respondre, se li ha posat així. ¿El bolquer? No, quan no en porta també li surt. Una sospita em va empènyer a preguntar-li què li donava per menjar a més de alletar-lo. Sopes de pa amb el suc de bullir les llenties. Però...però... què ha passat amb la llet? Va somriure, va encongir les espatlles i va respondre: A la daira hi ha moltes mares amb nens petits.
Em mirava esperant que l’entengués amb un somriure mig compungit, mig satisfet.

Era a la tarda, estàvem cansats després de 24 hores sense dormir. Intentàvem fer una mica de migdiada però les continues entrades i sortides d’infants no ens van deixar agafar el son. Anaven i venien en un tràfec inusual. No venien a demanar un caramel ni a veure’ns. Entraven de buit i sortien amb paquets embolicats amb un tros de melfa, després tornaven amb allò que semblava una plata o un plat gran. No enteníem res.
A la nit, la Cecília volia fer el te, en volia aprendre i resulta que no en quedava al pot. El pare li va dir que anés a buscar-ne, amb la nena, a l’habitació minúscula que serveix de rebost. La cabra que havien sacrificat al matí penjava del sostre. Només en quedava el cap, una part de les costelles i una pota. La meva filla m’ho va comentar. ¿Ens hem menjat tota la carn que falta? La pregunta els va fer riure de valent. Sí, tota, tota! Sí home! Ens prens el pèl. Els nens! va exclamar la Ceci. Allò que s’emportaven era carn. Malgrat dir-ho en català el pare ens va entendre. La Ceci és molt llesta, va respondre. Ens va mirar com mira els seus fills quan vol explicar-los-hi quelcom:
- Antònia, jo no puc menjar carn si els meus veïns no en mengen. No se’m posaria bé.

Uns dies després, a les dunes, dues criatures vindrien fins on érem amb un plat de carn. Estaven bastant lluny amb la seva família espanyola. No eren coneguts ni parents, senzillament eren allí.
L’Anna i la Ceci saben molt bé què és passejar-se amb cassoles plenes de pasta, estofat, arròs o bé cuscús fins a les haimes veïnes. A ple sol o a la nit de fosca.

Penso en la Lab i en la fixació que tenia per les gomes d’esborrar. “Esta quiere muchas, muchas, muchas gomas”. Va marxar amb un parell o tres de capses. Al desembre no en quedava ni una. És clar que, ara ja sé que a l’escola de Bucraa hi ha molts infants.