Avui he estat tot el dia intentant escriure un post. N’he començat uns quants i els he esborrat. Hi ha dies que sembla que no pots escriure ni dues frases seguides amb sentit. Tinc la pantalla en blanc al davant i només puc pensar en una paraula: mariatonta.
En el darrer viatge als Campaments vam arribar de nit. La Fati es va despertar amb tot l’enrenou de l’arribada. Quan vam dir: aquesta és la Maria, la nena, que no parla ni un borrall de castellà, va i ens diu: mariatonta.
Ens vam quedar desconcertades mentre el seu pare es moria de riure. Vaig pensar que la nena ho havia après de les criatures que havien vingut de vacances.
Després de les rialles, l’Ahmed ens va explicar que mariatonta era el nom d’un menjar: sopes escaldades amb aigua o te i sucre. Què menjarem avui? mariatonta.
A moltes llars d’aquí era, sempre, el primer plat del sopar: sopes bullides amb ou, sopes escaldades, sopes d’all, sopes amb el suc de la verdura del migdia.
Era la manera d’aprofitar el pa del dia abans. El pa no es llença, solia dir l’àvia, perquè és un pecat. O també quan volies fer quelcom i el grans no ho volien et deien: encara has de menjar moltes sopes. O allò tan nostrat : Qui menja sopes se les pensa totes.
Recordo que eren el remei miraculós de la mare quan em posava malalta.
Ara llencem, sense pensar-nos-hi gaire, el pa sec a les escombraries. No puc deixar de pensar en que la major part de la Humanitat està pregant pel pa de cada dia, encara que sigui eixut. Sempre en podran fer sopes o mariatonta.
Fins aviat.