El post d’avui va dedicat a l’Euphorbia splendens, una blogguer que vaig descobrir visitant d’altres llocs a la xarxa. Té un espai que s’ha convertit en un lloc habitual de visita. Quan em connecto penso: i a veure què ens diu avui la splendens? Mai no em decep, sempre té coses interessants a dir.

Aquests arbres són acàcies del desert, talhas en hassania. Els sahrauís les estimen i les aprofiten: fan servir les branques menudes per a netejar-se les dents, ells en diuen m’suad. Sempre és el primer que demano quan arribo als Campaments. En tinc a totes les bosses. La pega que s’acumula als troncs la dissolen en aigua calenta i sucre per a calmar el mal d’estómac i les fulles, ben picades en un morter, barrejades amb oli i aigua calenta les fan servir de remei pel mal de panxa.

És un arbre resistent com els homes que habiten aquesta terra ingrata i dura. Et podries pensar que és morta en els períodes de sequera i tot i així hi ha aus que s’hi refugien per a fer els nius.

Si cauen quatre gotes l’arbre reviu i ofereix a més de branques, pega i fulles, ombra pel viatger cansat que es detura per a fer un te.