Un xiquet atractiu, un guaperes, vestit amb camisa de marca, texans de marca, sabatilles de marca, amb el cabell arrissat i engominat ensenyant calçotets del Calvin Klein. Això seria un retrat robot, més o menys. En un despatx de disseny, darrera una taula de disseny amb un portàtil Mac a sobre. Tot molt com “il faut”, menys les seves paraules.
Ahir estava furiosa, literalment emprenyada fins al límit de la meva paciència. Com que no podia respondre com volia li vaig posar la meva cara més desagradable, res de somriures cortesos, res de diplomàcia, res de correcció política mentre l’anava disseccionant mentalment i felicitant-me per la sort que havia tingut de que les meves filles no m’haguessin sortit com l’espècimen rebec que tenia a l’altre cantó de la taula.
Avui tot plegat em sembla còmic i ho era, de fet. Jo amb cara de són, havia tingut una de les meves nits d’insomni, amb uns pantalons negres color ala de mosca de fa 3 anys, una samarreta de ratlles de rebaixes de l’any passat, espardenyes velles (amb taló, mai no hi renunciaria perquè sóc baixeta) de fa dos anys i una bossa de fa no sé quan, de rebaixes també. L’únic toc de glamour el perfum que sempre em poso: Vanderbilt. I el noiet tan guapo, tan fashion, tan ben posat i tan ofès. Primer vaig intentar contemporitzar, deixar-ho tot cap a la bona banda, calmar els ànims però el nen volia sang, la meva en concret i el meu cap en una safata. Llavors vaig tancar-me en el silenci, després d’obsequiar-lo amb una mica d’ironia que no crec que entengués.
Al món de la solidaritat et trobes de tot i ahir em vaig trobar amb aquest personatge que s’omplia la boca amb la paraula però que no sap ni com s’escriu ni con s’exerceix ni què vol dir. S’aprofita de la solidaritat i dels nens sahrauís. Els infants només són un mitjà per a promocionar-se, per a donar-se a conèixer, per a fer diners. Una operació de marketing i res més. Si puc evitar-ho, espero que sí, no vull tornar a veure’l mai més. Ni tan sols va respectar el corporativisme que regna entre les persones que comparteixen professió: aquesta regla no escrita, dictada per l’elegància personal: no parlaràs malament d’un col·lega davant de gent aliena.
La resposta però, la hi tinc guardada esperant tranquil·lament el moment oportú. Una nota d’agraïment enverinada amb unes gotes d’ironia, una felicitació nadalenca amb alguna cita bíblica "ad hoc": la solidaritat et farà ric o allò de que la teva ma dreta no sàpiga allò que fa l’esquerra i viceversa.
Ja us ho diré si finalment perpetro la maldat.
Fins aviat.