Que la Lekhaila és una persona especial ho sabem des de fa temps. Potser des de la primera vegada que la vam veure a l’any 2003, quan no aixecava dos pams del terra. Plorava desesperadament cridant la seva mare: Magli, Magli, Magli!!!. Vaig pensar que era molt petita i que li costaria adaptar-se mentre entre tots intentàvem calmar-la.
Llavors no sabia que la vida ens la portaria fins a casa i que l’ompliria de Sàhara, de rialles, de converses...
Sort en tenim d’ella. Ahir mateix va haver de deixar els plans d’anar amb les amigues a la piscina per ajudar-nos amb un nen. El xiquet es va escapar del CAP de les Borges perquè estava espantat per les bates blanques. No parla castellà i ens hauria resultat impossible comunicar-nos.
Quan em van dir que havia fugit corrent com un esperitat i que no el trobaven em vaig esverar, vaig perdre la calma i vaig cridar a través del telèfon. Aviseu els mossos, la policia, qui sigui!!!! L’hem de trobar immediatament!
La nena va venir amb nosaltres malgrat que el cotxe no li agrada, es mareja molt.
Jo només podia pensar en la via del tren, en la carretera, en el canal... Déu meu que el trobin, que el trobin, que el trobin sa i estalvi! Si us plau, si us plau, si us plau!!!!
Vaig parlar amb la gent del CAP i em van indicar per on havia fugit. El Ramon de l’Albi va arribar llavors mateix i va pujar al darrera amb la nena. Feia molta calor o potser era jo que en tenia més del compte.
Al primer carrer que vam mirar vam veure’l, mig assegut al brancal d’una portalada. La nena va baixar i el va saludar, després vaig baixar jo. El nen portava a les mans dues pedres molt grosses estava decidit a fer-les servir d’arma si algú intentava enxampar-lo.
Amb paciència, calma i amb la inestimable contribució de la Lekhaila com a traductora vam convèncer-lo de que pugés al cotxe. Va deixar les pedres grosses al terra però es va omplir les mans de petits rocs. La policia local, el Joan i el Ramon ens van deixar fer des de una distància respectable. Vam anar fins a Mollerussa a casa d’uns sahrauís. Estava convençuda de que entre els seus es tranquil·litzaria i així va ser.
Quan tornàvem cap a casa el Joan em va dir que creia fermament que Algú ens protegia i protegia d’una manera especial els petits sahrauís que estiuegen amb nosaltres.
El sobresalt o el “shustu”, que diria la Lab, en va deixar K.O. cap a les onze de la nit. Em vaig quedar adormida al sofà i ni tan sols vaig dir-li adéu a la Ceci que havia vingut a sopar i a veure la nena. Entre ella i la Lekhaila el van haver de preparar perquè jo no era bona per a res.
Avui tenim festa al Cafè Teatre de l’Escorxador. Els Mags del Món ofereixen als sahrauís una festa de benvinguda. Suposo que ens ho passarem molt i molt bé. Per demà les fotos.
Fins aviat.